La
monarquia es la millor forma d’Estat que existeix. Significa la
professionalització del lideratge de l’Estat lluny del partidisme. (El
rei no forma part de cap partit i per tant ens representa a tots) La
monarquia representa la continuïtat, el camí recte enfront dels cops de
timó que representen els canvis de govern sobtats. A més, contra el que
es creu, des de l’Edat Mitjana els reis poden ser deposats quan
atempten contra les lleis o la Fe. A Catalunya tenim molts exemples:
Joan II o Felip III (IV d’Espanya) van ser deposats.
Raons que la fan superior a altres formes de govern
El
pensament monàrquic pur ja des del segle XIX es diferencia del
liberalisme pel seu esperit foralista i descentralitzador (Cada títol
reial es una entitat independent) i pel seu catolicisme, antídot
infalible contra el feixisme, el comunisme i l’extremisme
liberal-capitalista. A més, la monarquia es molt mes barata que una
república. Es més estable i molt més fiable!
Els
reis veuen el poder com quelcom natural mentre que algú no acostumat
al poder pot patir megalomania i com el seu poder es limitat a uns anys
i sotmès als gustos dels votants es pot corrompre fàcilment mirant més
de enriquir-se abans de ser cessat que pel bé del poble. Un president
de república tindrà sempre una actitud partidista i quan aprengui a
governar serà cessat. En una república l’experiència i la
professionalitat no son un valor.
Algú
objectarà que el rei només confessa una religió mentre que els
successius presidents de República poden ser de diferents religions.
Això no es un argument concloent. No fa falta que passin pel lideratge
de l’Estat diferents religions per que aquestes siguin respectades. Això
ho garanteixen les lleis fonamentals.
També
la creença que les monarquies tenen un origen antidemocràtic es fals.
Des de l’edat mitjana la ciència política reconeix que l’origen de la
monarquia com a institució bé com a delegació de poder del poble. El
dret del primer rei escollit prové dels que l’escullen (monarquia
electiva). Son només els seus successors els que poden apel·lar a la
legitimació individual pel dret diví (legitimitat d’origen) que es
segueix fonamentant en la delegació immemorial del poble en el monarca. I
aquesta legitimitat d’origen està sempre supeditada a l’acatament de
les lleis i els costums (legitimitat d’exercici). Sense legitimitat
d’exercici un rei pot ser deposat.
I
no es cert que els reis siguin de dretes. La preferència del rei Joan
Carles pels socialistes per exemple, ho desmenteix. També podríem posar
exemples de reis “progressistes” del segle XIX com Maximilià de Mèxic o
Joan VI de Portugal. Només cal veure que el país més feliç d’Europa es
el gran ducat de Liechtenstein on fa poc per referèndum van limitar el
poder de l’executiu augmentant el del monarca.
La
monarquia es confon amb la tirania o despotisme quan son dos tipus de
govern diferents (com ho son democràcia i demagògia). Un rei es guia
pels principis d’honor, està sotmès a les lleis i ha de ser moralment
exemplar mentre que el tirà fa i desfà lleis manant al seu gust, es pot
permetre una actitud depravada i no escolta al poble. No hi ha tirà
comunista o feixista que tingui cap semblança amb un rei. Una monarquia
no es una dictadura. I aquesta institució mai es anacrònica. S’ha
adaptat a tots els temps creant molts tipus de monarquia: electiva,
feudal, autoritària, burocràtica superfeudal, absolutista il·lustrada,
parlamentaria, constitucional...
Fa
riure que diguin que la monarquia es anacrònica quan es el regim
republicà el vell i desfasat. On son les velles repúbliques mercantils?
On es la república romana? Les repúbliques no evolucionen.
La
república la promouen els envejosos, els ressentits pel fer de ser
plebeus i els que hi tenen alguna obscura prebenda a guanyar amb ella.
La resta son només infeliços que s’han cregut la utopia republicana.
Sembla que aquest regim hauria de curar les malalties i tot. Hi ha hagut
reis capaços de curar malalties amb la imposició de mans (recordem que
els reis ho son per gracia divina) però mai ho he vist fer en una
república.
Arrelament a Catalunya
Catalunya
va néixer com a monarquia, catòlica per a més senyes. Només podríem
sumar uns 20 anys de règims republicans en 1.000 anys d’història. I
el representant actual d’aquesta Catalunya es el rei Joan Carles,
descendents de desenes de comtes de Barcelona i entroncat amb totes les
monarquies catòliques d’Europa. Si fins i tot es descendent de Gengis
Khan!!.
El
rei està arrelat a tots els racons de l’Estat (hi te avantpassats i
historia). En canvi un president de república es simplement andalús o
català. Això també ho podem aplicar a Catalunya. El rei es comte de
Barcelona, Urgell, Besalú o Ribagorça i marques de Tortosa i Lleida.
El
rei Joan Carles I i el seu fill han parlat català diverses vegades.
Cap president de la II República ho va fer. I cal fer esment de
l’anticatalanisme públic d’ Azaña molt diferent a l’actitud d’Alfons
XIII, el seu fill Joan, que utilitzava el títol de comte de Barcelona, o
el seu net Joan Carles I, que a l’exili emprava el títol de duc de
Girona. A ells mai se’ls va sentir una paraula d’anticatalanisme. I
recordem que en el nostre regim els discursos li son imposats al rei. No
seria millor que fos lliure? No es la llibertat un dels nostres
valors?
Fonts de debilitat
En
un altre article parlaré dels abusos que estan minant la monàrquia
arreu del món i en particular a Catalunya. Per ara ja he abusat prou de
la paciencia del lector
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada