La
recerca de la Veritat es imperativa en les creences religioses.
Mantenir-se en una quan els dubtes sumen més que els certeses es una
impostura. Es hipocresia. Per això estic a favor de la apostasia. Si una
persona pel contacte amb altres creences comença a tenir dubtes amb la
seva religió ha de indagar. Estudiar la seva religió i la que li
planteja preguntes. I si arriba a la conclusió que l’ altra religió està
més a prop de la veritat que la seva ha de convertir-se a aquella. Tot
el contrari es un insult a Déu. Cal apostar. Arriscar-se. Déu no admet
els tebis.
Llavors es quan apostatem.
La moda esquerrana d’apostatar
Per
això no puc suportar aquesta moda hippie-esquerranosa d’anar als
bisbats a “apostatar” immortalitzada fa poc per la inefable Empar
Moliner. Aquesta gent l’únic que fa es escopir en un do de Déu
frívolament. No saben el que fan, només volen fer mal a l’Església
debilitant-la però li fan mal d’una altra manera molt pitjor. Per a un
creient, un de base i sobretot per un bisbe que ha d’enfrontar-s’hi,
això es molt dolorós.
Es
com si un fill renegues del seu pare sense tenir-ne cap motiu. “Però
per que si jo t’estimo i no t’he maltractat mai?” preguntaria el pare.
“No tinc cap raó” contestaria el fill “Es només pel gust de fer-te mal a
veure si et mors del disgust i puc quedar-me els teus calers”
El
bisbe auxiliar Carrera de Barcelona explicava en un article que qui va a
apostatar no son enemics de l’idea de la existència de Déu però si que
tenen una molt mala opinió (en part justificada, en part creada per els
grups d’esquerra) de l’Església. Monsenyor Carrera es pregunta quanta
culpa en deu tenir la jerarquia. Jo pregunto quanta culpa en tenen
partits com Iniciativa.
Es
tracta de una campanya política, no es tracta de cap decisió religiosa.
Es una comèdia bufa en que molta gent apostata com un acte de militant
d’esquerra. L’Església ha de ser destruïda, raonen ells, i per tant hem
d’evitar que esgrimeixi el suport de la majoria de la població per a
poder defensar-se i sobreviure. Per això difonen l’idea de l’apostasia i
fins i tot creen pagines web sobre com fer-ho. Cosa aquesta ultima que
sorprenia a un ingenu Carrera.
Per
apostatar no cal que demani al bisbat que el borrin del registre de
batejos. El bateig es en sentit religiós un sagrament inesborrable i en
el judicial i civil un acte que com a ocorregut al passat no es pot
esborrar. Ja per l’acte de abandonar la fe catòlica apostates. No calen
tants flabiols per a tan poca música.
Considero
que l’Església en l’examen preliminar de cada cas hauria de accedir al
desig d’apostatar quan es tracta amb un esquerranós fanàtic i tossut que
no atendrà a raons. Obstaculitzant la seva apostasia l’únic que
s’aconsegueix es donar-los publicitat i animar més gent a apostatar pel
gust d’anar a la contra. Només haurien de provar de fer entrar en raó la
gent intoxicada per la publicitat roja. I tot això ho dic sabent la
monstruositat que representa la apostasia però es tracta de un bé major.
Permetre la pèrdua d’uns pocs per que no apostati un nombre major.
Els catòlics liberals en camvi no apostaten ni que els ofereixis diners
Qui
desitjaria que apostatessin d’una vegada son els catòlics liberals.
Sempre he detestat a aquella colla de modernistes que parlen de
sacerdoci femení, combregar amb pa Bimbo, relativisme religiós, rebuig
de els estructures de l’Església, dubtes en molts dels dogmes… i que tot
i estar tan en desacord amb tot no marxen mai!
Però
que fan a l’Església catòlica? Marxeu a una secta protestant o fundeu
una nova religió. Sou molts! Podeu fer-ho! Ningú no us ho impedirà. Al
màxim que arribaria la cosa es a que us excomuniquessin. Però com ells
son tan llestos i tenen la raó en tot, que us importa que una església
herètica, i potser satànica i tot, exerceixi una prerrogativa nul·la?
Ara
l’Església Anglicana està ordenant dones i consagrant homosexuals com a
bisbes. Això ha desfermat un gran corrent d’adhesions d’anglicans al
catolicisme. Ells han estat conseqüents i trien. Els modernistes no ho
son. Si els agrada tot allò haurien de convertir-se a l'anglicanisme.
Omplirien el buit que creen les conversions al catolicisme.
Però
es que em sembla que llavors no podrien fer el que tan els agrada. Anar
a la contra, sentir-se taaan superiors i donar-nos lliçons a nosaltres,
pobres mortals, catòlics infantils que creiem en l’Immaculada Concepció
i altres dogmes alienants i retrògrads. Donar la tabarra vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada